L'home envellit s'enfila al tren
i quan s'aturen els seus peus,
deixa endarrera aquella pols
i tot allò que era tan seu,
i el xiular llarg i trist
d'un tren de fum i soroll
li fa girar el seu cap gris,
però ell no es mou ja del seu lloc
i amb els seus ulls folls ell va avançant
cap a una altra terra, una altra llar,
i, encara que amb el cor roent,
ell se'n va content.

No mira endarrera, no vol plorar,
ell vol anar endavant cap a un cel clar
i, encara que amb el cor roent,
ell se'n va content.

I a poc a poc s'allunyarà
d'aquells amics, d'aquells companys,
de tanta gent que no veurà
en pocs que són massa anys,
i perquè té jove el cor
tot ho daria a aquesta terra,
tot el seu cos, tot l'amor
tota la força seva.

No mira endarrera, no vol plorar,
ell vol anar endavant cap a un cel clar
i, encara que amb el cor roent,
ell se'n va content.