Fa dies que abocat al balcó he perdut el jornal xerrant amb un pardal més avorrit que jo. O mirant com s'esfulla un alzinar olorant romaní. Com tornen a florir i es tornen a esfullar. Fa dies que no sé quants dies fa. Fa dies que m'estic dient... demá i espero... i espero. Vivint amb res. Treballant per no res i un dia com si res morir-me de no res. Adéu siau. Mercès. Al fons d'un bar fotent-me un perfumat per escalfar-me el cor mentre arriba la mort a jugar al subastat. Fa dies que no sé quants dies fa. Fa dies que m'estic dient... demà i espero... i espero... i espero... Abocat al balcó espero. Despullant l'horitzó espero. Espero per Nadal i per la Magdalena pel dia i per la nit que torni Helena que torni Helena... i és que quan passa pel meu carrer fins el geranis li cluquen l'ull. L'aire es fa tebi amb el seu alè i les llambordes miren amunt sa pell morena. Quan passa Helena. Quan ella mira saps que la font quan ella vol, la dóna. Quan ella plora, saps què és el dol. Quan ella calla, tot jo tremolo. Quan ella estima, l'amor pren vol...
I entre teulades es gronxa el sol i els passarells dels fils de la llum miren gelosos com riu i es mou. Color d'espera llarga i perfum de lluna plena la meva Helena. La meva Helena... però... Fa dies que l'estar dret em fa mal el reuma em trenca els dits i ha fugit el darrer pardal.