Un núvol passa, els carrers s'ha enfosquit
i fot un bram com els de quan era petit,
darrera els vidres jo m'ho miro arrupit,
Ma mare sent Roberto Carlos tot fent el llit.

Ara jo flipo amb aquell gat blau i trist
i moro d'enyorança perquè no ets aquí,
La pluja m'ha portat records d'aquell estiu,
que vam passar junts en el teu pis de Cambrils.

Ma mare mai va creure que només fóssim amics,
ella ens protegia de la llengua dels veïns,
perquè si eres a casa em veia tan feliç,
no ho entenia però un fill és sempre un fill.

Uooo, dos cossos enmig de la sorra,
uooo, rebolcant-se abraçats,
uooo, de la ment no se m'esborra,
uooo, no puc creure que s'ha acabat.

Va aparèixer envoltada de misteri,
en el primer moment tot va semblar normal,
borratxera, descontrol, mais i rialles,
l'endemà jo amb ressaca i ell amb ella se'n va anar.

Però ara, aquell núvol lentament ja ha passat,
ja no plou i el cel gris sembla que s'ha escampat,
i un gran amor no pot morir-se així,
el cassette de ma mare m'ha semblat sentir.

Uooo, dos cossos enmig de la sorra,
uooo, rebolcant-se abraçats,
uooo, de la ment no se m'esborra,
uooo, no puc creure que s'ha acabat.