Són igual que canalla consentida,
que fer mal no els priva de cap regal:
com nens murris amb pistola,
fotent sempre allò que volen,
per a ells tota la cassola mai no és prou.
No deu ser prou alegria viure a cal carnisseria,
que han d'anar a casa el veí a fer enrenou.

Tant els és tot mentre tinguin estrella de sheriff
i un parell d'indius a prop per poder putejar,
però si algun dia els foten dues torres a terra
fan el sorprès, el dolgut i es posen a plorar.

Ploramiques!
Pensàvem "quan creixin canviaran",
però no sé pas si podrem esperar tant.

I aniran per arrencar la barba
al que, badant, els passi per davant.
Tornaran a pagar els plats, els sencers i els trencats,
els que estan acostumats a omplir-los poc.
I acabada la faena tindran la caixa tan plena,
que haurà prou valgut la pena l'enderroc.

Ja sé que és lleig i que als nens no se'ls ha de picar,
i és una cosa que jo sempre he defensat,
però creu-me que un parell d'hòsties ben donades
ells les mereixen i jo quedaria descansat.

Ploramiques!
Au, passeu avall, no ens vingueu plorant,
mai no rebreu tant com heu estat donant.